La pel•lícula de Claudia Llosa va catapultar les nostres expectatives quan va guanyar l'Ós d'Or de la Berlinale. La seva primera pel•lícula, Madeinusa, ja ens presentava a una directora amb més encerts que ensopegades a l'hora de contar la seva història (el que és un petit gran mèrit en el panorama del mediocre cinema peruà). És cert que es tractava d'una pel•lícula una miqueta superficial, que no s'enrotllava en manifestos polítics, frescos sociològics o exploracions de psicologia andina; en canvi, el seu colorit de postal, la seva lleugeresa argumental i el seu humor desnatat –amb un toc de negror– van ser justament la seva força, el cop refrescant que el cinema d'aquest país necessitava. Tan sols una pel•lícula entretinguda i bé feta.
 
Ara, amb La teta asustada, Llosa canvia 180 graus el seu registre i assoleix un film molt més madur i personal. No puc deixar de pensar que, en el seu debut, seguia tenint la visió andina turística i de vacances pròpia d'una noia limenya de classe acomodada. Ara, la directora segueix el recorregut de la seva primera protagonista, que va escapar dels Andes cap a la capital, i porta la seva càmera a la seva pròpia ciutat: Lima, la tant temps horrible. L'adjectiu amb que la va descriure al començament del segle XX Sebastian Salazar Bondy ha quedat soldat a cada esment de la capital i no ha perdut vigència. La seva lletjor resisteix als temps reinventant-se en nous paisatges d'endèmica precarietat.

Això és més acusat en l'extraradi, i és allí on Claudia Llosa duu la seva història, internant-nos en el desèrtic paratge de maó i sorra on viuen els seus personatges. Cases que són ruïnes en quedar-se a mig construir; gent la pobresa de la qual i els costums –que portaren a l’immigrar de la serra a la costa– semblen igualment malament trasplantades i a mig camí d'adaptar-se al seu àrid hàbitat. Llosa no podia haver triat millor inspiració per filmar açò que les atmosferes desolades d'un Bela Tarr o un Kiarostami. Com en ells, els seus plànols han sabut captar la bellesa nua de l'erm i com aquesta envolta, envaint, la vida dels seus desafortunats habitants. Calia filmar a la nova Lima d'aquesta manera. Era obvi que, més enllà de les distàncies geogràfiques, la visió d'alguns directors, siguin eslaus, asiàtics o de mig orient, calçava perfectament amb l'ambient dels nous barris limenys. Podíem endevinar en els seus plànols una sintonia espiritual. Però fins ara ningú al Perú ho havia fet.

Com contrast, però en la mateixa línia, la mansió on hi ha un regust de l'aristocràcia limenya viu voltada per la nova Lima (informal, sorollosa, bruta com un mercat del tercer món). Interiors foscs, habitacions buides i luxe senyorial arnós. Aquí, Llosa sembla haver pres com model, de nou amb bon encert, els decorats rovellats i el tufillo a naftalina que l'argentina Lucrecia Martel impregna a les seves pel•lícules. Més enllà de la bona ambientació, el millor del film és sens dubte el personatge de Magaly Solier. L'elecció d'actors no professionals és ja pràctica comuna en el cinema independent, però l'evolució de Solier és sorprenent. Ja volguessin molts actors titulats arribar a la presència i maneig dels silencis i l'expressivitat minimalista de la protagonista d'aquest film. Per a seguir amb les referències, imagino una bona dosi de Tsai Ming-Liang com inspiració.

El valor del naixent de l’obra de Claudia Llosa potser no estigui en l'originalitat o profunditat dels seus plantejaments, sinó en la seva labor de reactualització de l'imaginari cinematogràfic peruà, anquilosat per una tradició tan precària com les seves zones més deprimides, que seguia veient en el cànon clàssic l'única fórmula a seguir (amb resultats tràgics). Ara, el cinema peruà es pot veure en un mirall més contemporani i el món pot descobrir un univers inèdit però amb sensibilitats comunes.-MR