Por Tim Rickers

Amèrica Llatina. El Nou Món. Per a molts europeus, aquesta expressió era símbol d'oportunitats, d'escapar-se d'un mal estat econòmic en “el vell” continent, Europa. Entre els anys 1860 i 1930, uns 15 milions d'europeus van emigrar cap a Amèrica Llatina.

I és que la migració és un fenomen que ha existit des de l'inici de la humanitat. Avui, uns 180 milions de persones viuen fora de la seva terra d'origen. Des de la Segona Guerra Mundial, uns 100 milions de llatinoamericans han sortit de les seves terres. La majoria, cap a altres països del subcontinent (colombians a Veneçuela i peruans a Xile).

Tornant a mirar l'eix Europa-Amèrica Llatina, salta a la vista que la direcció del moviment ha canviat. Parlem d'una pèrdua neta de persones a Amèrica Llatina. Sobretot s'emigra a Amèrica del Nord. Però també un nombre destacable marxen a Europa; especialment a Espanya, seguida per Itàlia, Anglaterra i Alemanya. Trobar xifres és difícil i la xifra no oficial és encara més alta. Segons la Comissió Europea, en 2001 gairebé un milió de llatinoamericans va emigrar a la UE-15. Després dels atemptats del 11-S, és més difícil ingressar a EUA, i per això va augmentar l'emigració cap a la UE.

Les motivacions per a anar-se són diverses. Molts esperen un millor treball a la seva destinació. Això inclou tant a treballadors sense formació professional com a professionals altament qualificats. Mentre els primers es marxen per sobreviure i manar diners a les seves famílies, els altres s’ofereixen en el mercat de treball dels països industrialitzats perquè troben millors condicions laborals; és a dir, un sou superior, més seguretat i contactes valuosos.

Com afecta l'emigració de mà d'obra al país d'origen? La part no qualificada baixa la taxa d'atur, ja que se’n van els aturats. Però els acadèmics són una pèrdua immensa per a la seva pàtria. I molt més si el seu país ha invertit en la seva educació, per exemple amb estudis gratuïts.

Els dos grups de treballadors donen suport a les seves famílies amb remeses. Aquestes han arribat a ser un percentatge important de l'ingrés nacional. Si un immigrant prescindeix de 200 euros mensuals, el nivell de vida de la seva família a Amèrica Llatina pot pujar molt. Un 85% de les remeses és utilitzat per a necessitats diàries. Però no és solament donar-li al fill el peix, sinó ensenyar-li a pescar-lo. I pel costat dels treballadors altament qualificats, si ells marxen, impedeixen el desenvolupament del seu país, ja que ells conten amb els coneixements per a impulsar-lo. Si se n’anessin i tornaren després d'uns anys, podrien donar estímuls afegits gràcies als seus coneixements tecnològics i contactes en l'estranger.

Així es veu la responsabilitat que tenen els que marxen, però també els que reben. Ambdós han de fer que el capital creat –sigui diners o capital humà– s'inverteixi en projectes de desenvolupament a llarg termini; sobretot en educació. Perquè si no, seguiran condemnats a viure en dependència dels països industrialitzats.  -TR